REPTE SUPERAT!!!!

Quatre dies després d'haver assolit el meu gran repte crec que és hora de fer una petita valoració de l'experiència viscuda.

No sé per on començar, fa estona que hi dóno tombs i no trobo la manera de com encarar i explicar les sensacions viscudes durant aquelles 3h 29min 49seg. 

Crec que les sensacions i el "mode marató" comencen els 5 dies abans del gran esdeveniment; com he explicat en d'altres publicacions durant aquests dies previs es generen dubtes, es desperten el fantasmes i la por sembla que es vulgui apoderar d'un mateix.

Tot aquest estat desapareix quan 1 hora abans arribes a l'Av. Reina Maria Cristina i trobes el següent:

Tot un desplegament de gent: organitzadors, voluntaris, seguretat i 20.000 corredors/es!!! És un moment d'adrenalina màxima i aleshores és quan intentes assimilar tot el que estàs vivint en aquell moment;abraço, acarono i beso a la Laura i decideixo anar a escalfar, a la zona del meu calaix de sortida, ja que el matí és fresquet.

Tal i com es va apropant l'hora de sortida va arribant més gent, decideixo col·locar-me entre els primers del calaix per anar molt a prop de les llebres (pacemaker's); la Laura ha trobat un lloc perfecte per acompanyar-me i animar-me fins que donin el tret de sortida. 

Comença a sonar música molt motivadora per megafonia i aviat anúncien que donaran la sortida als primers calaixos. Les cames em comencen a tremolar una mica i quan me n'adono ja estic a la línia de sortida i per megafonia sona la canço dels Jocs Olímpics de BCN '92 "Barcelona". 

Sento el tret de sortida i la gran marea de gent ens comencen a moure i a intentar agafar el nostre ritme de cursa. Hi ha molts corredors/es i he de vigilar de no xocar mentre avanço i intento sentir-me còmode amb el ritme de cursa. 

Arribo al primer avituallament i succeix el que m'esperava: creuaments i aturades per agafar aigua i beguda isotònica; bé m'he de curar de paciència ja que durant la cursa hi ha 12 avituallaments i ho hauré de portar tan bé com pugui.

Al km 18 (al començament de la Meridiana) començo a sentir, que com els meus budells fa estona que es mouen, la necessitat d'anar de ventre; no puc controlar el meu esfinter. Per sort, trobo un bar i al entrar-hi el propietari em va veure la cara d'apurat que deia fer i em va mostrar amb tota amabilitat on estaven els serveis.

A partir d'aleshores, em vaig sentir molt més lleuger, és clar, vaig tornar agafar el pacemaker's que marcaven el ritme que volia portar de cursa; vaig tardar un parell o tres de kilòmetres per aconseguir-ho però al final em vaig tornar a sentir còmode per anar mastegant la resta de kilòmetres que em quedaven fins arribar a la meta.

Al km 30 vaig em trobava amb molta força i em vaig deixar endur, per uns instants, per l'eufòria provocada per l'ambient: gent animant,  música, pensaments... D'aquí en endavant ja va ser quan vaig comença a lluitar en cada kilòmetre (paraules de l'amic Ferran), els vaig gaudir molt intensament, assaborint-los i concentrant-me al 100% en el que estava fent sense deixar espai ni oportunitat als pensaments negatius; no podia defallir!!!

Arribo a l'últim avituallament (km 40) agafo un powergel per fer l'última xuclada i agafar forces per aconseguir arribar a la meta; començo a pujar pel Paral·lel i el recorregut es torna estret, m'agradaria avançar però no puc perquè els mateixos corredors formem un tap, l'alè de la gent animant se sent ben a prop hi ha corredors que afluixen el pas; jo al contrari tinc ganes d'accelerar i cremar l'últim cartutxo!!!

A uns 600 metres de l'arribada el recorregut es fa més ample i puc fer lúltim spring!! A pocs metres d'arribar a la meta sento una veu que crida el meu nom, la reconec, és la meva Laura preparada per enregistrar la meva arribada. 

Per fi, passo la meta, he superat el meu repte!!! És un gran moment de satisfacció persona però sento com si hagués perdut alguna cosa... acabo de perdre la il·lusió per aconseguir el meu gran repte perquè ja le aconseguit; sento com un buit interior, després de tant temps lluitant i fent sacrificis. 

Això sí, tinc una gran satisfacció ja que he aconseguit el que em vaig proposar: acabar la marató i fer-ho en 3h 30min.

És moment de començar a pensar en un altre repte!!!

No vull passar pàgina sense donar les gràcies a la meva estimada princesa Laura i al meu estimat princep Olau per la seva paciència i per les hores que he deixat d'estar amb ells per anar a entrenar. A la meva familia, amics i companys pel seu suport incondicional. I sobretot al meu pare, pel seu esforç, lluita i perseverància diària per fer front a la malaltia; pare aquesta va per tu!!!